1ª sortida d’esquí de muntanya SAME 2020. Petit Peric i Roc de Madrès.
25-26 de gener de 2020
Estava previst fer una travessa Vallter-Mentet però Glòria va arribar un parell de dies massa tard i no va donar temps a que les condiciones a Mentet fossin prou bones per arribar-hi i estar-s’hi, de manera que al final ens vam decidir a cercar un allotjament per la Cerdanya que permetés flexibilitat.
26 de gener : Petit Peric (2690) i Mont Llaret (2376) F/+-1136m/S2/**.
Deixem el cotxe a la part de dalt del poble dels Angles, al carrer de la pista verda (1830) i comencem a foquejar cap el oest per una pista trepitjada que deu ser d’esquí de fons? Després de dos km i escaig d’aquesta pista gairebé plana, als 1910m ja ens endisem pel bosc, vestit de blanc per l’ocasió i comencem a pujar d’una manera més clara. El rierol que vé de la Balmeta sembla de pessebre. Passem la cabana de la Balmeta (2100m, 6km) uns 100m i escaig a la nostra esquerra. Enfilem NNO cap el petit Peric, per un terreny ondulat i després de 2km més arribem als 2350m a la seva falda (2350m, 8km). El camí cap el cim no té cap secret i es tracta d’anar pujant per on es trobi la neu en millors condicions.
Si fins aquí ens hem trobat neu trepitjada, compactada, primavera flonja… ara trobem neu ventada i neu dura. Fem cim (2690m, 9km) on coincidim amb un noi i dues noies que ens fan la foto de rigor, per sort el dia ens ha permès una bo
na visió de Camporrells. Després de la primera baixada interessant, intentem esbrinar per on serà més fàcil arribar-nos a la cabana de la Balmeta amb el mínim esforç. No arribem a cap conclusió clara i la boira ens va envoltant, per la qual cosa desfem el camí d’anada fins a la cabana de la Balmeta (2100m, 13km), des d’on enfilem cap el mont Llaret seguint unes traces que ens hi porten sense problema. Pel camí trobem una escena dramàtica que es torna còmica quan ens n’adonem que un component del grup està acariciant les pells dels esquís que té posats un altre component del grup que està ajegut a la neu. Es veu que les pells no se li agafen i mitjançant un massatge no sé si tàntric o tailandès, almenys això és el que ens sembla, el company està arreglant el problema. Arribem al cim (2376m, 15km) i quan ens disposem a baixar, se’n va la boira i apareix el grup delque hem passat abans amb el massatjat fent uns crits d’al·leluia com un esperitat. Gaudim d’un descens amb les pistes desertes amb una il·luminació justa per disfrutar de valent, ja que arribem al cotxe (1830m, 18km) a punt de fer-se de nit.
27 de gener : Roc de Madrès (2469) F/+-1074m/S2/**.
Dia marcat per la boira o, més ben dit, el núvol que no ens ha deixat més amunt dels 2100m. Tot s’ha dir, si no fos perquè ens hem trobat amb un grup de coneguts al refugi Oller, segurament al arribar al núvol ens en hauríem tornat.
Deixem el cotxe a un petit aparcament on comença la D32 al Pont de la Farga. Només d’atrevessar el pont (1395m) ja calcem esquís seguint la pista que va pujant per Serrallonga i que es troba amb el Tour du Capcir (1550m, 2km). Aqui agafem una drecera que ens permet saltar-nos una gran corba de la pista, que retrobem i seguim fins un indicador del refugi Oller (1600m ,2,5km), per on el camí/pista s’enfila. Fem una mica de senglar esquí moderat per saltar-nos les corbes i arribem al refugi Oller (1820m, 3,5km). Haurien estat 4km passant sempre per la pista, però és més distret, baixada pel mateix lloc només per a super senglars, però.
Al refugi coincidim amb un grup de vuit companys del cegesquí, per què deu ser? Seguim primer per pista fins els 1980m, 4,5km i després muntanya amunt seguint traces que veiem per terra i l’ajuda del GPS perquè aproximadament als 1950m ens envolta la boira que no ens deixarà fins a la tornada quan arribem als 2100m. A partir d’ara, qualsevol relat de l’itinerari és un full en blanc per on de tant en tant hi passa algun arbre, alguna pedra i algun pal d’una tanca (sort de la tanca que marca el camí) i així fins al cim (2469m, 7,5km), on tornem a coincidir amb els companys que es disposen a baixar. Salutacions de rigor, reposem forces i fem una mica de temps a veure si el núvol es digna a baixar, météofrance diu que a les sis ha de sortir la lluna (com pot ser, si tenim lluna nova?) i sí, per un moment s’ha gairebé trencat el núvol i contemplem admirats el relleu de la neu que tenim en un radi de 20m, perquè la cosa no dóna per a més, però qui no es conforma és perquè no vol.
Desseguida es tapa, la felicitat dura poc a casa dels pobres. Baixada dramàtica: els esquís fan massa soroll, he de reduir velocitat, per tant girar a l’esquerra; els esquis no fan soroll, he de pujar velocitat, per tant giro a la dreta. Moltes vegades ens preguntem si estem aturats, si pugem o si baixem i sempre hem de corregir la tendència a anar cap les nou fonts, que no ens convé, ja que ni el pendent ni la visibilitat no ho aconselle
n. Per fi, arribant als 2100m el núvol ens queda per sobre dels nostres caps i podem veure per on passem. Per sort, perquè si fins ara la neu estava en condicions òptimes, ara la cosa es va complicant per l’estat del terreny, ple de bams que no saps si són pedres o trolls colgats de neu fins que arribem al refugi on ens refem de l’accidentada baixada. Deixem el senglar esquí per als bons i baixem per la pista, una mica truculenta perquè és pendent, estreta i plena d’obstacles, però això fa la vida més entretinguda. Arribem a la pista de veritat (1600m, 13km) i, després d’uns instants de relax i baixada suau i sostinguda ja enyorem els ensurts del camí, aviat hem de remar una mica (res de l’altre món, però ja tenim ganes d’arribar). Per fi, arribem al cotxe (1395m, 15,5km) i veiem com es retalla el Roc de Madrés contra el cel. Doncs sí, a les cinc de la tarda ha sortit la lluna nova.
Francesc i Jaume.